dimarts, 8 de febrer de 2011

EDUCACIÓ O ENSENYAMENT

Alguna vegada has atracat un quiosc de premsa? José Manuel Esteve feia aquesta pregunta a les seves classes de Teoria de l’Educació de la Universitat de Màlaga. A continuació explicava als seus alumnes com triar el quiosc adequat, com estudiar les vies de fugida, com obtenir informació prèvia sobre la ubicació de la caixa dels diners, quina arma era més adient, un bon procediment per a l’atracament mateix... Llavors preguntava als seus alumnes si ho havien entès bé, si havien après alguna cosa. Tots contestaven que sí. Però quan preguntava si això que havien après era educatiu, sempre contestaven que no, que ensenyar a atracar quioscos no és educatiu. Si bé tots coincideixen que hi ha hagut “ensenyament” per part meva, i “aprenentatge” per part seva (...)només qualifiquem d’educatiu l’aprenentatge de continguts moralment irreprotxables.
Feia pocs dies que havia llegit el llibre pòstum de José Manuel Esteve, Educar, un compromiso con la memoria,  quan va constituir-se el nou govern i la conselleria d’Educació va passar a dir-se d’Ensenyament. La nova consellera va explicar en els primers dies de mandat que el canvi de nom responia a la idea que l’educació és responsabilitat de la família i que a l’escola li correspon ensenyar. El professor Esteve ens indica que la diferència es troba en la càrrega ètica.
La concepció expressada pel govern és comuna també dins una part del professorat i una part de la societat. En els últims anys s’ha fet molt visible aquest plantejament  en els comunicats de la Conferència Episcopal, quan s’oposava a l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania argumentant que l’educació moral ha de reservar-se en exclusiva a la família i que l’Estat no te dret a intervenir en aquestes qüestions.
Hi ha cada vegada més famílies que no poden, o no volen, o no se’n surten, de donar un horitzó ètic a la seva descendència. Aquest fenomen té moltes causes: la preponderància de la cultura individualista i hedonista de consum, determinades concepcions “psicologistes” que rebutgen qualsevol intervenció adulta sobre la “voluntat” de l’infant que no es pot frustrar o traumatitzar, dinàmiques socials d’individuació i la corresponent institucionalització de la criança, la marginalitat i desestructuració de determinades biografies, la desorientació adulta en una era de grans canvis i incerteses...
Des del punt de vista de la pràctica professional, és molt complicat reconduir “males” conductes a l’aula sense implicar-se en una educació ètica de l’alumnat. L’única eina, si no, és el càstig repressor, insuficient per provocar canvis substancials en les actituds i els compromisos. Diu Esteve, perquè hi pugui haver un ensenyament de qualitat necessitem uns valors educatius bàsics; i si el professor (...) s’inhibeix en el seu desenvolupament perquè la seva responsabilitat es limita a ensenyar, al final cap de les dues tasques, ni l’ensenyament ni l’educació, s’arriben a realitzar.
Des d’un punt de vista més ampli, haurem de valorar si la societat pot permetre’s l’absència d’educació ètica i moral en grups nombrosos. Aquestes persones serien més vulnerables davant grups, sectes, marques, que no dubtaran en imposar-los els seus propis criteris i conductes. Podrien ser lliures, aquestes persones? En un món de sobreinformació, sense censures ni limitacions, podrem orientar-nos per situar-nos a una distància analítica i crítica sense un criteri ètic? La falta de referents morals i de la comprensió dels valors cívics pot fer retrocedir el compromís social de la ciutadania i la participació que sustenta la democràcia.
A qui hauria, doncs, de demanar-se la responsabilitat de l’educació ètica i moral de la població? A tothom. José Antonio Marina ha popularitzat la idea de la necessitat de tota la tribu per educar un infant. Tenim el deure compartit d’iniciar-los en els coneixements i els valors que en les nostres experiències individuals i col·lectives hem descobert com a importants,  sabent que iniciar és exactament el contrari de finalitzar,  en un procés obert i infinit que busca l’autonomia personal, la direcció de la vida pròpia, la responsabilitat i la solidaritat amb totes les altres vides, el coneixement, la llibertat. La humanitat es fa humanitat quan incorpora l’herència de qui ha viscut i permet a qui comença a viure invertir-la, recrear-la i millorar-la en la seva pròpia vida.
Seria desitjable un Departament d’Educació que, a més de tot el què fa el d’Ensenyament, assegurés la dimensió ètica del sistema escolar i alhora fos pal de paller per a la tasca educativa de “la tribu”: famílies, esport, esplai, mitjans de comunicació, pobles i ciutats...
És clar que, per la part que em toca, hauré de promoure que la Federació d’Ensenyament de CCOO canviï també el nom. Què us sembla “Federació de Professionals de l’Educació”?

Montse Ros
secretària general
Federació d’Ensenyament de CCOO de Catalunya